Seguim rebent cada dia, notícies de Líbia. Darrerament, que si Gadafi fa recular les forces rebels i recupera Ras Lanuf. Obama que estudia la possibilitat d’armar les tropes d’oposició. Europa i Estats Units que asseguren no parar fins que caigui el dictador. I entre tot, comencen ja a crear un pla de futur per quan s’acabi amb el règim.
Aquesta és una guerra que ha començat recentment. Però al món n’hi ha una trentena més. Ja ho sabem, la guerra existeix des dels inicis de la humanitat, encara que és del tot inhumana, com diu Vicenç Fisas, director de l’Escola de Cultura de Pau de l’Autònoma, en un article del diari Público d’avui.
Un dels lemes de la Unesco és que “les guerres neixen en les ments dels homes, i és en les ments dels homes on s’han d’aixecar els baluards de la Pau”. En altres paraules: la guerra, la fem entre tots. Quan ens surten pensaments negatius contra algú. Quan ens enfadem. Quan fem servir paraules com “odi”, “enveja” o d’altres… Paraules que hauríem d’esborrar del nostre llenguatge.
Contribuim a la guerra quan actuem pensant en nosaltres. Quan creem els nostres hàbits diaris pensant en la pròpia satisfacció: desplaçant-nos amb transport privat perquè és més pràctic, consumint productes de forma irresponsable, sense compromís social, sense informar-se si aquell aliment finança la guerra, malmet el medi ambient, utilitza milers de litres de combustible per ser transportat o ha estat cultivat en una terra on s’han fet fora els indígienes per poder-hi produir.
Quan ens comportem d’aquesta manera, generem una corrent de pensament negatiu que acaba sortint a la superfície. Que acaba trobant una via de sortida. Una corrent de pensament que acaba expressant-se en forma de violència directa.
Per això, considero que és molt important contrarrestar l’allau de negativitat que, per ignorància generem, amb un allau, superior, de positivisme. Enfortir els valors de la cooperació, la solidaritat. Viure pensant en els demés és la forma més senzilla i eficaç de construir la Pau.
Que es barallin a Líbia no vol dir que nosaltres no hi tinguem res a veure. I el mateix a l’Iraq, l’Afganistan, la República Democràtica del Congo, Costa d’Ivori o Colòmbia. No ens hauríem d’estranyar si a tots aquests indrets on hi ha guerra, fàcilment hi trobéssim un tros de pensament, per més petit que sigui, d’aquell dia que vam insultar algú, vam envejar algú, vam odiar algú o, simplement, vam actuar egoicament.
Totes les persones estem unides sota un mateix denominador. Estem units pel temps que ens ha tocat viure. I per l’espai on desenvolupem les nostres activitats: el planeta. Vivim dels mateixos recursos. Els compartim i ens els administrem. Tots junts formem part de la mateixa consciència humana. La idea de la separativitat és pura il·lusió. I si no volem que aquesta consciència impacti negativament sobre les vides de les persones, és a nosaltres que ens correspon actuar.
Construir la Pau no és cosa exclusiva de mediadors i polítics. Construir la Pau és cosa de tothom. En el nostra dia a dia. A les llars, a les feines, als carrers,… Només si hi ha Pau a petita escala, hi haurà Pau a Líbia, Palestina, Iraq o Afganistan.
