16 i 17 juliol.- Havia de passar i, avui 17 de juliol, en ple estiu, ha passat. Hem esquiat. I de quina manera! Sol, molta neu i unes vistes sensacionals. El lloc dels fets: Treble Cone, accessible des de la població de Wanaka (una espècie de Chamonix d’aquí), en ple Parc Natural del Mont Aspiring.
Des del càmping de les caravanes ens ha vingut a buscar un mini bus i ens ha deixat a peu de pista. Així que avui, hem descansat de carretera, perquè portàvem uns dies molt carregats d’asfalt. I ens ha anat bé fer-ho. A més, això que et portin sempre és còmode i pràctic!
A les 9 érem a dalt i a les 9:30 pujàvem al telecadira.
Val a dir, però, que al principi hem fet molta cua per tot. De bon matí, els cotxes dels esquiadors anaven arribant a les portes del Parc Natural. Allà, uns controladors feien baixar aquells que anaven sols dins del cotxe i els feien pujar en d’altres que tinguessin llocs buits. Per aprofitar espais. Només per això, ja hem hagut d’estar una bona estona esperant.
El forfait no hi havia manera que la fila avancés. Això o és que teníem moltes ganes de començar a esquiar, que també és cert. Malgrat tot, aquí no et venen els passis d’esquí com ho fan al Pirineu. Aquí demanen dades i te’ls fan personalitzats. I això encara requeria més temps.
Al telecadira, un desembragable de 6 places molt ràpid, més cua! La gent anava arribant i arribant. Era diumenge i a sobre, només en tenien un de remuntador! Perquè et puja dalt de tot i baixes per on vols. Més tard, això sí, n’han obert un altre que quedava a l’altra vessant de la muntanya i això a alleugerit les cues.
Hem disfrutat molt. Estàvem a -5º però no hem passat fred. A més, a la cota mínima hi havia 2 metres de neu. Això és un bon tou que al Pirineu s’hi acumula, en tot cas, a les cotes altes que ronden els 2.000. Aquí, la cota baixa estava a 1.200.
Les vistes poca cosa us direm perquè les veureu a les fotos. L’estació és molt aèria i cau sobre el llac Wanaka, un llac enorme que prou bé podria ser com el Leman. Només que aquí, al costat del Wanaka n’hi ha un altre igual de gran.
Les muntanyes que veiem són molt maques. I de fet sí és veritat que recorden una mica el Senyor dels Anells.
Hem de dir, però, que l’ambient no ens ha semblant tan familiar com ho és a la Molina o al Port del Comte. Teníem la sensació que aquí, la gent va més a lluir que a esquiar. Tothom en sap un munt! Porten els últims models d’anorac, pantalons, esquís, botes… Molts van amb taula (molt més que a Catalunya) i la majoria d’ells, joves de vint anys, amb els auriculars posats i en grup. Aquests ambients són més propis de Baqueira que no de les estacions on la gent realment va a gaudir de l’esquí. Malgrat tot, ha valgut la pena! I molt!
Com us deia, abans d’arribar aquí hem hagut de fer força carretera. Ara som a Wanaka, però ahir vam fer Franz Joseph i Fox. Aquestes són dues poblacions de mar/muntanya on hi arriben unes geleres impressionants. La primera, Franz Joseph, va ser explorada pel geòleg alemany Julius von Haast i li va posar el nom de l’emperador de l’Imperi austro-húngar de llavors. En canvi, la gelera de Fox deu el seu nom a Sir William Fox, primer ministre de Nova Zelanda de finals del s.XIX que li va posar el seu propi nom.
Aquestes dues geleres es troben a la costa Oest, a la riba del Mar de Tasmània i una mica més al sud hi ha la població de Haast. Baixant encara més en el mapa hi ha la regió de Fiordland, però per arribar-hi, cal allunyar-se de la costa i agafar una carretera interior que, ves per on, passa per Wanaka i per Queenstown.
Una de les coses que ens sorprèn molt és veure aquesta vegetació al costat de paisatge alpí. Les falgueres i els boscos tan humits i frondosos ens fan pensar més en paratges tropicals. Però no. A més, veient-ho, sembla que s’hagi de tenir el mar allà mateix. I és cert. El que també és cert és que llavors apareixen unes masses de gel i roca impressionants a l’altre costat més pròpies fins i tot dels Andes i els Himàlaies.
Hem penjat en el link, imatges de les dues geleres, del trajecte per carretera fins a Wanaka i de l’esquiada d’avui.
Seguirem enviant cròniques a mesura que avancem en el viatge.
Molts petons des de l’altra punta del món.
Pia i Joan
