Al llarg de tota la seva vida, el Mahatma Gandhi va dedicar una estona diària a la pregària i un dia sencer a la setmana al més estricte silenci. Quan arribava el moment de complir amb els seus compromisos espirituals interrompia les seves activitats, per més importants que fossin es trobés on es trobés.

Considerava que les seves obligacions només podien ser dutes a terme correctament si abans havia rebut la inspiració de Déu. Per això, mai va trencar el seu vot devocional i va situar com a primer dels seus deures, el de dedicar regularment un temps a la comunió divina.

Les persones amb un sentit de l’esperitualitat tan desenvolupat es deuen només al bé i tot allò que fan, ho fan, exclusivament, amb una finalitat de bé. Per aquest motiu no tenen por a anar contra corrent, doncs l’impuls que els empeny a viure d’aquella manera està per sobre de les lleis i de les persones.

Sota aquest principi, Gandhi s’emparava en el dret a la desobediència. Quan una llei era injusta considerava que obeir-la era anar contra la voluntat de Déu, però anar contra la voluntat de Déu és, precisament, l’única cosa que el líder indi mai faria.

Per tot això, i sota el context econòmic actual, em pregunto si Gandhi obeiria la llei i pagaria impostos, com tot ciutadà, malgrat saber que bona part d’aquests diners anirien destinats a pagar un deute que la ciutadania no ha contret. Segurament no, doncs entendria que si ho fés estaria sent còmplice del desequilibri planetari i ajudaria a engreixar la injustícia d’aquells qui programen fam i pobresa.

Però si Gandhi es negués a pagar impostos, estaria incomplint el seu sentit patriòtic, doncs tot ciutadà ha d’implicar-se en la construcció i el manteniment del seu país. En aquesta fantasia que avui m’aborda, imagino, i només imagino, que potser el què faria seria donar els diners dels seus impostos a les entitats benèfiques que treballen pels més desafavorits.

Així, l’exercici em porta a un següent pas: què passaria si els ciutadans destinéssim els nostres impostos a les ONG i les entitats caritatives enlloc de donar-les als bancs a través d’Hisenda? Seria la manera en què nosaltres decidim què fer amb els nostres diners per ajudar a sortir de la crisi el país tot treballant pels altres.

I que em perdoni Gandhi per haver-lo ficat en aquest embolic. La idea de no pagar impostos per afavorir els més pobres em sedueix notablement. Però per fer-ho caldria un absolut auto-convenciment per part d’una majoria i una consciència molt desenvolupada que requeriria de meditació diària i estones de silenci.